I un home encaputxat m’ha portat fins aquí,
m’estirava del braç i m’arrossegava
I m’ha dut a aquest lloc que no coneixia,
aquest bosc tan alt, aquest bosc tan alt
que fa olor a humitat i a herba cremada
Són muntanyes de fulles que cremen sense flama
I has confós el fum amb la boira gelada
d’aquest bosc de faigs, d’aquesta terra enterrada

Preguntes a l’home de cara encaputxada
“perquè aquesta terra és tan fosca?”
I l’home ni et mira però sents la veu enterrada,
és la terra que parla

“Són les fulles mullades que em tapen la cara,
fa anys que el sol no m’arriba
Les fulles mullades em tapen la cara i el sol,
el sol no m’arriba”

I l’home encaputxat m’ha pujat damunt seu
i s’ha enfilat a un faig i hem pujat fins a dalt
I quan el sol ja ens tocava hem mirat al voltant
i tot eren volcans dormits i ciutats enfeinades
I l’home encaputxat m’ha mirat a la cara
i m’ha dit “tots aquests faigs són la teva infància”

“Tu venies de baix i et passaves la vida fugint,
fugint cap a dalt
Com fum blanc que crema de fulles humides fugies,
fugies cap a dalt”

I tu que camines sempre cap a dalt
buscant sempre el sol, buscant sempre el sol
Si algun dia tornes al bosc enterrat
hauràs de cremar algunes fulles de faig
que tot això és la teva infància
o és que l’has oblidada?
o l’has oblidada?